Desperta encuriosida,
la llum, voleia...
damunt d'un núvol blau,
crepitant, encén el cel.
Efímeres pinzellades
de foc, juguen amb el color.
Tot és lent i màgic...
i la llum travessa l'espai,
i el temps es desfà...
en un mar de llum etèria
Sóc el somni que pernocta
dins els teus ulls,
plàcid...va encenent la nit.
Sóc la melodia que desperta
els sentits,
la carícia efímera del somni.
Sóc el bes ansiós de la lluna,
l'enigma de la nit.
tot s'omple
de sentit. A fora
plou, i l'aigua
acarona el vidre
entelat. Dolços,
els llavis, cerquen la
pell. Tèbies,
les mans, acaricien
el cos. Neix el desig. A fora
plou, i l'aigua
pinta la nuesa
dels ulls al mirall.
Potser m'has cercat de nit,
quan la llum s'apaga,
i el silenci aguditza el so.
Potser m'has llegit,
i el vers t'ha copsat
els sentits...
Potser ha estat el destí
qui ens ha unit.
I ara som aquí,
en el mar plàcid del desig,
cercant carícies noves,
desfent silencis antics,
corpresos l'un de l'altre,
ávids de petons...
Tu i jo,
dins l'esfera d'un temps
que creix.
La brisa va desfent silencis, la remor del vent, du l'aroma d'una veu passada... un polsim de records s'incrusten dins la pedra. Cada racó guarda un secret, una història, una època. Cada batec guarda una vivència, un alè, un sospir... El ressò d'una veu, viu dins la pedra.
Vas desar l'aroma gèlid
de l'hivern en el calaix dels records...
amb el clar convenciment
de no tornar a percebre'l.
Vas desar les ombres
en el mirall de les absències...
i el record, va sobreviure
al gebre de l'hivern.
Ara hi has tornat,
i es desperten els sentits,
el temps de pell fràgil
s'ha arraulit dins l'aroma
del record.
La carícia d'un perfum
d'aromes nous...
obrint dreceres.
Les illusions s'estavellen dins el pou de la joventud perduda. Parlem d'abans... Voldriem tornar-hi... Recordem més que mai els instants d'aquell viure sense fi. Idealismes sepultats en el calaix de la memòria. Ara més que mai, amb la clara conciència de la seva caducitat, voldriem atrapar-lo de nou, i adonar-nos que no ofereix resistència; malauradament no és així, perque el temps, corre sense treva.
Ressegueixo amb ulls expectants, el contorn d'una lluna que em copsa la mirada. Plàcidament... em lliuro al seu encant. Diuen els àntics, que quan ella et mira, s'estableix el lligam, i veus reflexada la seva llum, en les profunditats dels ulls.
De la mà caminem... per platges desertes, dibuixant mots... damunt la sorra molla, endevinant mirades, que nomes coneix la platja. El mar ens ha vist jugar amb les onades, somrients, corpresos l'un de l'altre. El mar acull els silencis que sobtadament, desem en les fondes aigües, secretes. d'un amor blau.
i percebre la fibra de l'emoció. Vull desfer el nus que lliga el sentiment i inpregnar-me de la senzillesa íntima del teu cos. Vull fondre'm en l'alè de l'emoció, i nodrir-me d'intimitat, un capvespre qualsevol, quan la llum deixa de brillar.
de sorra fina,
per entre silencis
estremidors,
desplaço el cos,
per entre espais
atemporals,
despullo el temps,
i les hores copsen
els sentits.
Les veus del desert
dansen amb el vent,
com ulls de lluna
en l’horitzó,
com vels eteris
fregant el cos.
Escric versos
amb tinta roja
del desert.
batega un desig, de sinuosa llum es vesteix la tarda, de carícies noves esculpint el cos, d’aromes suaus traspuant la pell. Abraça’m de matinada, quan encara perduri el teu aromaen el meu cos. Desperta’m a besades, mentre els dos veiem sortir el sol. Entre llibres i llençols, a l’esclat d’un desig, tu i jo
Observes la realitat d'un món que no et convenç. Tanta fressa, tantes paraules que no diuen res... Navegues en un mar encrespat, a voltes un vent espès et tomba. El perfil de l'inocència no et veda el pas, i en el camí agrest, t'alces quan cal. De nit albergues en silencis reveladors, on llargues ombres visibles et parlen d'un nou món. Inventes històries, teixeixes somnis, apiles cançons, a la recerca d'aquest nou món.
Algun dia tu i jo ens trobarem, serà màgic, serà intens. Algun dia tu i jo perdrem la por, pentinarem un nou vent, enfilarem un nou món. Algun dia tu i jo ens trobarem, alçarem les mans sense rancors. Algun dia tu i jo.
És en la quietud de la remor suau, al recer d'un silenci primitiu, on senzilles fragàncies desperten cos i pell, on isolats ens alcem per veure-hi clar. És en la quietud on ens entreguem, on ens trobem, ávids... dins un mar de desig.
He sabut del teu desig mentre et mirava, reseguint el contorn d'uns llavis temptadors. Desfent els silencis que tan bé guardes. M'has parlat de les pors, dels dies d'enyor... del temps que tan fàcilment se'ns escapa de les mans. He sabut del teu desig, mentre s'esllavissaven dòcils, pels teus cabells, els meus dits.
Et sento en la distància, no em cal presència, no em cal paraula, t'escolto a les nits quan tots dormen, i a fora brilla un estel. M'embriago de so, de veu. No em venç la son, modulo el vers al balanseig de la teva veu. Et sento en la distància sense saber-te, no em cal presència, no em cal paraula, només so i veu.
Cau...dòcil, vesteix cada racó de tu,banya la terra seca, esllavissa't pels racons insòlits d'un temps gris. Sent la veu del plor, el clam de la terra. Cau...dòcil, sobre un temps
Naveguem en el mar d'un desig, en hores buides ens omplim. Resseguim la pell fràgil, guarits de ferides, amb el bàlsam tèbi dels llavis de sal. Tremolen els cossos, nus, corpresos, d'alès extenuants, de petons de sal dins el mar d'un desig.
El silenci ocupa tot l'espai, només el tic tac d'un rellotge àntic, sona a la cambra. A fora regalima aigua i es decanta la nit. La font del somni prepara la funció, una nit més, brollarà incertesa, brollarà dolor, glops de plaer circularan el cos. Una nit més, davallarem per carrers insòlits, carregats de dubtes. Una nit més, rostres desconeguts caminaran molt a prop. Una nit més, sentirem les carícies d'unes mans que escalfaran la pell, o la fredor d'un silenci estremidor. Una nit més, l'inesgotable font del somni flúctuarà amb el cos...
Diariament en quatre parets que fan nosa, i el so de la paraula que no diu res. Passen les hores, els dies, els anys, dins l'immobilitat de les quatre parets, dins l'espai d'un pensament que bull. En l'encesa d'un sentiment palès, visualitzes el traç d'un nou camí. Saps que tot arriba en el moment just i precís, saps que és l'hora d'estrenar el debat, i trencar el silenci, i furgar dins, i saber-te en aquest espai de tu, i engegar el nou camí.
Deslligar-se de l'innecessari i superflu. Establir el lligam amb el vers. Aspirar els aromes de la terra, senzilles essències d'ocres i verds... tacte fi de sorra tèbia a la pell. Camins verges d'un desert que escruta el dies, i esberla els somnis, i bressola el vers.
Sona la veu d'una passió en una nit de tango,el batec del dolor, el tacte de gel i l'escalfor. Agafa'm la cintura, enrosca'm, clava'm la mirada, sent. Observa el sensual balanseig del cos,el desig als llavis,i l'alè extenuant d'una nit de tango.
Miralls trencats, mots inacabats, i un silenci colpidor. A càmera lenta... imatges d'un temps molt llunyà, efímer com la carícia d'un somni. Vull apropar-me al mot trencat i desfer el silenci, i apedaçar el mirall, i poder conversar novament amb tu, paraules que mai t'he pogut dir... vivències que han estat incomplertes, carícies perdudes en la solitud de l'ànima. Com apedaçar el mirall trencat, i veure-hi el teu rostre en ell... si tu fa tant temps que vas marxar!
Sóc l'ocell que vola lliure, efímer dins la carícia d'un mar que desconec, sobre el cim d'un silenci que em sostè, entre tots els blaus d'un cel que m'exten les ales. Agegut sobre la sorra d'un somni perdut, al reflex del vell mirall d'un temps que es trenca.
Pell de dona, essència de dolor, el bàlsam dels mots silenciats en temps de guerra, la templança embriagadora d'un dia fosc...
Pell de dona, un balanceig d'emocions, el pàlpid d'un cor entregat, l'agudesa dels sentits, l'empar i la calidesa d'unes mans que embolcallen i atenuen el desencís
Esgraons de solitud d'un temps perdut... Guardes a les espatlles els records d'uns dies d'esplendor... La paret on hi dibuixaves un bell somriure, és ara un trist esboç, impregnat de pols i de silenci. Les escales sòlides d'un temps passat, ara només són bocins de pedra esquerdada. Únicament la barana de ferro forjat segueix intàcte. Algun matí, has vist com aboca l'esquitx d'un raig vergonyós revifant altres temps, com una veu esperançadora que guardes ben endins, una veu silenciada que a voltes pots sentir.
Escolta't, sent la veu que et parla, la veu que sap de tu, no miris enrere, cada pas formaun rengló de la teva història, i ara ets aquí, desfès el reducte on hi guardes els laments. Troba't en la senzillesa de les coses. Fes-te un espai per anar creant, no miris enrere, no valen els laments quan tot està per fer, i encara és possible.
Era un temps de pell fràgil, traspuava en mi l'alè d'una absència, el desencís dels dies buits. Em paralitzava en el llindar d'un pensament fosc, i el cor se'm disparava, ofegant-me en el seu batec. Hagués pogut deixar-me anar, saltar al buit, caure en el parany del pensament fosc. De sobte un calfred em va recòrrer el cos, avisant-me del perill, la suor freda va detindre l'impuls. I vaig saber que no havia de caure.
És fàcil perdre's en la fondària d'un cel, quan esberla l'últim raig de sol, tímidament es va apagant, rera la mirada d'un núvol blanc. És fàcil escoltar el so del silenci qualsevol tarda d'hivern, i deixar-se acaronar per la brisa al repòs d'un mar en calma. Tot resulta fàcil i senzill, dòcil i lleuger, quan esberla l'últim raig de sol.
Mira com juga el vent amb la tarda, mira com esglaia als arbres i alça la pols, i mou les branques, el vent rebel que s'endú les angoixes de la tarda i aplana el camí a la calma.
Ets el rostre del silenci blau, ets la melangia de la tarda, i el serpenteig de l'ombra, al recer del somni. Ets el tacte de la pell, el vertigen de la nit. No diguis res i mira'm, mira'm amb ulls de lluna,
La teva veu, sòlida i colpidora, desfent el silenci, esllavissant-se sobre el temps. Crèmen els últims troncs de l'hivern. El fred s'ha arraulit dins la cambra. En aquestes hores, m'embriaga l'alè càlid d'una veu profunda, pausada i acollidora. Una veu forjada en silencis i remors. Una veu que creix dins un mar revoltat, i escampa tota la seva essència.
El matí és un esclat de llum, una finestra oberta a la imaginació, el raig silenciós i dòcil, es desfà en la tebiesa del paper. Escric el vers amb la tinta del record, vesso la llàgrima, sobre un paper tenyit de nostalgia. Cada expressió conté l'essència del mar, i en cada vers, hi traspua l'aroma.