M'enfilo pels pensaments

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessàri,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...

Llum de Nadal

En la fondària dels teus ulls,
la claror,
una font d'aigua vessant nitidesa.
El matí desperta en el silenci
de la veu interior,
en la quietud de les hores reflexives.
Ara els dies es tornen dòcils,
de la mà del retrovament,
compartim estones, de nous propòsits,
noves rutes, esperances...
I el dia va fent camí...
avança imparable per viaranys
d'incerteses.
I és en els ulls de l'inocència,
en la mirada clara d'un infant,
on hi percebo la veritable llum de Nadal.

El vi

Es decanta el líquid,
intens, vessa dins la copa. 
Aromàtic...d'infinits matisos,
glops de seda passejant-se
per la boca.
Impregnant d'aromes els sentits.
Insòlits racons banyats de vi.
Dolç, amarg, afruitat...
com el gust d'un petó inesperat.
Assaborim-lo...
deixem que ens recorri...
que llisqui fi, el cos sedós.
Així, glop a glop, sense pressa,
com un petó que arriba a destemps,
i ens inunda de plaer la boca.

Amb ulls d'infant

Caminant pel viarany de la solitud,
he trobat un petit món interior
que no deixa de sorprendre'm.
Observo amb ulls d'infant, 
quanta bellesa ens envolta...!
I si li poso ales al temps?
I si deixo volar la imaginació?
Així com ho fan els infants,
sense mesura, sense contratemps,
amb la certesa de trobar-se
inmersos en un món,
fet a la mida dels seus somnis.

Temps caduc

La fredor copsa l'ambient, 
veig els rostres afligits
del conformisme, 
les mirades permanents
davant la pantalla de l'absurd,
l'ànima buida,
sento el batec d'un desig,
la fugida es fa present.
Tot em diu que ara és l'hora,
de dir-li adéu,
a un temps caduc.

Escurcem distàncies

Cap distància ha d'allunyar-nos 
dels seus ulls, d'aquest mirar 
que sense pronunciar-se diu tant,
d'aquest silenci que vol parlar,
i no gosa dir.
Cap distància ha d'allunyar-nos
del seu sentir, del lent viure
que li cou en l'ànima,
dels dies feixucs al recer de la solitud.
Cap distància ha d'allunyar-nos
dels actes injustos que recauen
en la humanitat.
Apaivaguem les ombres,
i fem del silenci un esclat,
encenguem la flama de la solidaritat,
aboquem-nos amb les mans
plenes de desig i el cor encès de llum.
Ara és l'hora d'escurçar distàncies,
fem-ho ja!