Quieta la nit

Quieta la nit
respira solitud,
embriagada de sons,
fosca, clareja en somni.
Tic,tac, tic, tac, 
fa el rellotge.
Entre sons de piano àntic,
una veu entona melodies
de blues.
A càmera lenta dansen
fotogrames.
El perfum de la nit quieta
enllaça les mans tèbies
de desig.
Si em mires s'esfondra
el silenci, i es torna clara
la nit que embolica
el somni fosc.
Si em beses s'estremeix
la pell, i es fa tendra
la matinada freda.
Quieta la nit,
viu en un sospir.

Tardes de tardor

Tardes de tardor...
pèssics d'enyorances
a la pell receptiva.

Una tassa de cafè
i l'aroma plè del buit.
Lletres que dibuixen
paisatges concorreguts,
verds entre blaus,
camins a vessar de solitud.
Mars tenyits de records,
sal als llavis,
petjades que formen solcs
a la terra humida.
Tènue llum de tardor
que aviat emprèns el vol
i ens apropes al vespre
condescendent,
amb el so de la brisa
inspiradora,
i el crepitar d'alguna
flama que explosiona
en el llenç del somni
nocturn...

La veu del desert

La veu del desert camina
en la preciada solitud,
un tacte de vent
frega la tèbia pell,
la mirada es concentra 
en la llunyania d'un horitzó
que ha après a ser bell.
La tarda és el llenç
on s'hi conjuga el color,
observo el seu traç
des de la propera llunyania
i se'm vessa una llàgrima
a la galta
que em fa de tornassol.
Escric amb la tinta
del desert un poema
que parla de l'ara,
tenyit de mots que viuen
en la plenitud d'un bell horitzó.

Mindfulness

Pren aquest moment per a tu, 

com si es tractés 

d'un nou descobriment, 

com si fos un fet extraordinari 

on l'obertura de la consciència
plena es fa present.

Deixa que la brisa de setembre
acaroni el tacte de la pell amable,
deixa't sorprendre pel sabor del fruit
madurat al sol,
observa amb curiositat l'horitzó
al pondre's,
mirate'l amb ulls d'infant.

Ressegueix els sons que projecta
el silenci.

Atura't i escolta...

Inhala i exhala...

Camina sobre l'estora del temps efímer, 

amb la consistència del saber estar, 

del saber ser, 

amb l'acceptació de viure el moment 

tal i com es presenti.

Camina…

amb l'obertura de la plena consciència, 

nodrint els cinc sentits.

Dorm la nit

Dorm la nit,
parla el mot
en l'esgraó
de la solitud...
bressola efímer
el silenci
d'un desert
de dunes daurades,
on s'hi emmiralla
ombrívola
una lluna d'argent
besant la galta.

Llàgrimes de sal

Hi ha un racó on hi perdura 

l'abraçada,
un indret on la lluna vetlla 
somnis,
on la nit camina descalça
per l'insòlit...
Hi un mar on hi transiten
ulls d'esperança
i una pell a l'aixupluc
de les seves aigües.
Hi ha llàgrimes de sal
que demanen ser auxiliades,
i un racó on hi perdura
la veu de l'esperança.
Hi ha una lleu melodia
a l'ampar d'unes mans
que imploren ser recolçades,
mans cansades, adobades en sal, 
curtides en solcs
que espera nova vida,
en l'incertesa de les aigües.

Tinc...res no tinc

Tinc un vers de mirada dolça
que li escriu un poema a la nit,
el dibuix d'un bes
besant la galta de la lluna.
Una alenada de vent
perfilant un somni...
Tinc un somriure habitant
el món de les estrelles,
el vol d'un ocell travessant
esgraons de temps.
Tinc la paraula escrita,
l'assosec de les hores buides,
el silenci interromput
pel tic tac d'un rellotge antic.
Tinc...res no tinc.

Llum i Ombra

La nit és el baluard de la foscor

el reducte de l’ombra

a l’abric d’un cel que convoca 

a la llum.

De la penombra sorgeix l'enigma,
l’astre sigilós,

una lluna viatgera creadora d’espais 

on perpetuar el gest.

Llum i ombra,

antagòniques fusions

en l'espai infinit de qualsevol temps,

El bosc

Escolta el so que emet el bosc,
no tinguis pressa en marxar
de l'habitacle.
La brisa anuncia antigues veus...
lentament prenen posició
en l'extensa copa dels arbres.
La saviesa del bosc conté
tots els sons d'una melodia ancestral,
el goteig de l'aigua en un tronc gastat,
el xiuxiueig de les fulles dansaires,
bells cants de criatures enigmàtiques
a l'empar de les seves ales.
Creix l'arrel d'un arbre vell,
arrela en les profundes entranyes
de la terra, 
viu immers en silencis i remors,
en llum i en ombres.
Coneixedor dels seus estats...
Savi i vell habitant d'un bosc encantat.

El vers de l'efímer

L'hivern conté un ritme pausat,
un anar i venir 
en la lleu permanència de les coses,
la llum endolceix l'estança
i convida a escriure...
Un encens acarona els minuts,
una flama mitiga la solitud,
rera l'efímera mirada d'un horitzó
que divaga en el temps,
aquest que se'ns concedeix
sense treva.
Ara és el tot..
demà possiblement llauri l'incertesa
en els conreus del somni.
I és en aquesta immediatesa
en la que escric el vers de l'efímer,
sense cap altre comés
més que el de ser conscient del fet.

Va de versos

Va de Versos

Va de Versos és una sala polivalent,
apte per a events culturals i literaris,
tallers, exposicions, concerts, teatre, ioga...etc


Interessats posar-vos en contacte

via web www.isabelribera.com
via mail isxa@hotmail.com
via telf. 685139363

Un bes

He vist un mirall al mar,
la silueta del sol navegant
en la remor de les onades.
He enfonsat els peus
en llàgrimes de sal,
una melodia antiga
ressonava en l'aigua.
La solitud de la platja
emplenava de versos
el poema.
El mirall abrigava la nit,
i en l'horitzó silent,
el tacte d'un bes
hi feia estada.

Feliç Any 2018

L'horitzó acull el color,
blaus, grocs, marfils...
pinten el cel de l'any 
que finalitza. 
Colors d'esperança,
de retrobaments,
de melangies,
alguns tènues,
altres intensos...
Tots comparteixen espai,
en l'ampli horitzó
que desplega les seves ales.
Avui acomiadem l'any,
amb els millors propòsits
pel nou que vindrà.
Reunits a una taula
aixecarem les copes,
i desitjarem el bo i millor
per tots.
Brindarem per cada
experiència viscuda,
per cada ensenyança
que suma...
i li donarem la benvinguda
al Nou Any 2018.