Dòcilment va caient, com una llàgrima damunt la galta, com un rierol que arrissa el vent. Fina i plàcida, sense fer estralls, va caient... banya els arbres, mou la terra, neteja l'ànima. Bassalts d'aigua sobre el silenci de l'asfalt.
Traspuava en aquella pell tèbia, la temprança, el ritme, la cadència.... la cadència de les notes a la mida del sentir. El ritme d'un compàs genuí. Sostinguts per breus instants, avesats a la temprança de les mans, a la caligrafia dels dits, composavem melodies oblidades, vestides d'anhels i enyorances... Tot just allà on comença el silenci, tot just allà, estrenavem noves formes de sentir.