miércoles, 24 de abril de 2019

Enfilo mots


Enfilo mots
sobre arestes de sal,
l'hivern efímer s'ha fos en el blau.
Lluny de l'ahir, escric versos
amb tinta de present,
des de l'estació dels somnis
observo gent
que puja a l'andana,
d'altre que en baixa.
El tren segueix el seu trajecte.
La vida és un continu
anar i venir de situacions
plasmades en cançons,
tintades de versos,
tatuades en la pell.
Lluu el primer sol primaverenc.
Enfilo mots
en el desglaç de l'ara.

Isabel Ribera i Carné


Mira'm



Mira'm en l'instant
de melangia breu,
en l'indret
on hi habita la calma.
Mira'm profundament
pupil.la misteriosa,
turmalina verda de la nit.
Ets el pont on hi travessen
somnis de molsa,
l'ombra esquinçada del color,
el llençol tenyit d'emoció.
Mira'm en l'instant
de melangia breu,
navegant d'aigües salades,
costurer del somni glauc
al repòs del clarobscur.
Mira'm amb ulls de lluna.

Isabel Ribera i Carné

miércoles, 23 de enero de 2019

Queda't

El brogit de fora
m'empeny a escriure,
a cercar la quietud
temporal. Els sentits fan estada 
en el moment present.
Cada aroma de bosc,
cada tacte a la mà,
cada remor de mar,
cada bri de llum desperta
una nova emoció.
L'hivern s'instal.la a la pell,
abraça el poema.
Els ulls són el mirall del camí.
Queda't en el instant present,
assaboreix les hores,
no vulguis còrrer,
en cada glop de present
s'acreixen els sentits,
Queda't.

La ciutat desperta

Camines sobre l'asfalt
de la ciutat desperta.
Ara sona una bocina,
ara un semàfor canvia de color,
hi ha mirades què divaguen,
sons que s'acoblen al teu pas.
El raig de sol pinta
les façanes velles,
i el núvol solitàri diu adéu.
Camines sobre l'asfalt
gastat de història,
amb ulls tenyits de present
i el so d'alguna conversa 
intrascendent.
Sembla que s'atura el temps
i s'acreixen els sentits...
quan transites en el batec 

de la ciutat desperta,
tot i el mar de pensaments
que recurrentment van i venen 

i marxen per tornar,
com l'onatge incansable de la mar.

viernes, 16 de noviembre de 2018

Quieta la nit

Quieta la nit
respira solitud,
embriagada de sons,
fosca, clareja en somni.
Tic,tac, tic, tac, 
fa el rellotge.
Entre sons de piano àntic,
una veu entona melodies
de blues.
A càmera lenta dansen
fotogrames.
El perfum de la nit quieta
enllaça les mans tèbies
de desig.
Si em mires s'esfondra
el silenci, i es torna clara
la nit que embolica
el somni fosc.
Si em beses s'estremeix
la pell, i es fa tendra
la matinada freda.
Quieta la nit,
viu en un sospir.

Tardes de tardor

Tardes de tardor...
pèssics d'enyorances
a la pell receptiva.
Una tassa de cafè
i l'aroma plè del buit.
Lletres que dibuixen
paisatges concorreguts,
verds entre blaus,
camins a vessar de solitud.
Mars tenyits de records,
sal als llavis,
petjades que formen solcs
a la terra humida.
Tènue llum de tardor
que aviat emprèns el vol
i ens apropes al vespre
condescendent,
amb el so de la brisa
inspiradora,
i el crepitar d'alguna
flama que explosiona
en el llenç del somni
nocturn...

La veu del desert

La veu del desert camina
en la preciada solitud,
un tacte de vent
frega la tèbia pell,
la mirada es concentra 
en la llunyania d'un horitzó
que ha après a ser bell.
La tarda és el llenç
on s'hi conjuga el color,
observo el seu traç
des de la propera llunyania
i se'm vessa una llàgrima
a la galta
que em fa de tornassol.
Escric amb la tinta
del desert un poema
que parla de l'ara,
tenyit de mots que viuen
en la plenitud d'un bell horitzó.