Entre el somni i la vigilia

Aquesta nit vestiré 
els mots de versos...
Cremarà la flama 
persuadida pel desig, 
esgotarà la foscor,
suspesa en l'efímer interval
del somni i la vigilia.
Desvetllaré els sentits...
Em gronxaré en el trapezi
nocturn de les emocions,
seré l'equilibrista del vers,
el noctàmbul habitant de la nit,
deambulant en viaranys
d'incerteses,
entre el somni i la vigilia...

M'he enfilat pels mots...

M'he enfilat pels mots callats
de la tarda simple, planera,
cercant l'equilibri de les paraules,
atançant les pells llunyanes,
dibuixant esferes de llum
on abocar-hi somnis de lluna.
Versant poemes on hi habiten
estranys miratges...
M'he enfilat pels mots callats
de la tarda simple, planera,
cercant algun mot sincer
que em sadollés de tu...
insòlits miratges d'un oasis obert
a l'equilibri de les paraules.

Tardes de sinuosa llum

Tardes de sinuosa llum,
ritmes de saxo...
definint horitzons.
Bellesa inquietant,
a l'abric del temps
que avança sense treva,
ni demora...
Plàcides tardes
de mesurada llum,
cadències lleugeres,
notes que s'esplaien
en les infinites corves
d'uns ulls...

La franja divisoria dels dos blaus

Hi ha una franja divisòria
que uneix els dos blaus,
amb subtilesa i constància
van teixint somnis 
a la llera de la franja.
Sense pressa, sense pausa,
d'il.limitades formes,
d'infinits colors...
van traçant un fil conductor,
per viatjar en les profundes
llacunes deshabitades.
El rostre del somni traça el desig,
pinta la nuesa en el torç de lluna blanca.
La cadència del gest s'acompassa,
imperturbable habitant de l'estança,
immers en la franja divisòria
dels dos blaus.

Van i venen, i retornen

Van i venen, i retornen,

bressolen i atrapen...

com ales de somnis

volant amb el vent,

com miratges de lluna blanca

en nits de seda blava.

Onades salades,

de rostre èteri, indomables.

Van i venen, i retornen,

i esdevenen llant, gemec i pausa.

Amants de la lirica

Eren amants de la lírica,
navegaven en infínits mars
d'aigües salades...
Com dos adolescents,
bevíen l'elixir d'un temps
que no pertoca.
El seu era un amor estrany,
un beuratge de textures
dolces i salades...consistent.
Era un llamp invocant la lluna.
Un silenci a l'esclat de pell.
Un vent que esbatana els cabells.
Amants de la lírica...
I en l'infinita corva
d'aquells llavis vermells,
hi habitava, com un hoste més,
el llamp, el foc i el vent.