El poeta

Escriu el poeta,
en en llindar de la nit
projecta l'ombra
del silenci per crear...
Els mots són esgraons
de solitud
per on hi aboca el desig,
pinzellades que dibuixen
espais alternatius.
Li parla a la nit,
es nodreix de la foscor,
com un espectre,
com un astre,
conquerint espais
on reviure el poema.
Escriu el poeta,
hàbil, d'ulls delirants,
i ploma encesa.

Poesia

En un entorn carent de valors,
on les pautes a seguir
venen determinades per certes
corrents mediàtiques que poc
tenen a veure amb el que hom desitja.
En aquesta societat disfressada
de fals benestar...sorgeix, brolla,
emana una necessitat imperiosa
d'expressar a través de la paraula;
un crit que eleva els cors
i s'escolta més enllà dels límits,
congrega, emociona...
acarona les pells, abraça els silencis,
embolica amb la seda dels dits fràgils
i reforça qualsevol sentit omès.
Sòlida roca pulida d'onatge i sal,
alenada d'aire elevant el vol.
Amiga, llàgrima, confident, ànima.
Efímer bes d'un matí inocent.
Núvol de cos ingènu que habita
entre boïres.

Poesia.

L'abraçada

Caminava per la nit incerta,

explorava el camí del somni…

entre rostres, imatges i indrets atemporals

l’inconscient anava despertant,

és en la quietud on ell es desvetlla,

hàbil, deambula en les dreceres

de la nit, expert en dormir a la raó.

En un instant una abraçada

va poblar tot el meu espai,

la fusió va ser intensa, colpidora,

cap rostre, cap imatge…eren ja allà,

només una llum fixa acompanyava

aquell instant ple de sentit.

Tota mancança quedava reblerta

amb l’abraçada…

Al despertar, vaig entendre 

que en aquell moment revelador,

jo no estava sola.

El vi

Accessit al primer premi, en el I Concurs de poesia i relat breu a Gandesa, abril 2017.

Es decanta el líquid, 

intens, vessa dins la copa.

Aromàtic...d'infinits matisos, 

glops de seda passejant-se 

per la boca,

impregnant d'aromes els sentits.

Insòlits racons banyats de vi. 

Dolç, amarg, afruitat... 

com el gust d'un petó inesperat. 

Assaborim-lo... 

deixem que ens recorri,

que llisqui fi, el cos sedós. 

Així, glop a glop, sense pressa, 

com un petó que arriba a destemps, 

i ens inunda de plaer la boca.

Mar endins

Estimo aquesta mar 
que m'ha vist crèixer,
de la mà del pare 
ens endinsàvem 

als seus dominis blaus.
Recordo amb enyor
les matinades fredes
amb gust de sal.
Pluja i vent,
cisellaven amb força
la pell àspra, cremada de sol,
punyent de vida,
i en cada solc del rostre
es feia palès el ressó
de la veu marina.
La temptadora fressa
de les nereides ensordia
els dies feiners a alta mar.
Erem com dos amants,
a voltes m'estremia
d'un plaer blau, silent, equilibrat,
oferint-me el millor fruit de mar.
Altra volta m'encadenava
al seu ritme hostil, furiós,
i em trasbalsava l'idea
de que em pogués prendre,
que fàcil li seria!
només caldria un cop de mar!
Conscient del fet,
em resistia a caure 
al seu encant desmesurat.

Avança la nit

Alenades de fum
ocupen la cambra.
Els teus ulls clavats
en els meus,
i els alès convergint

a la pell del desig.

Les mans encerclen
la cintura.
Un batec de pit,
un calfred de pell.

Em mires, et miro,
no puc deixar de mirar
aquests ulls que em parlen
sense pronunciar mot

Entre fum i silenci
avança la nit,
corpresa en el delit
de pell i flama
et vaig descobrint...
al compàs d'un vell tango.

Peregrines

Recordo els petits comerços al voltant
de la Plaça la Porxada, "la Cereria Mas",
"Ca'n Trascó", "Ca la Canal",
i els somriures d'aquella gent de mirada afable.
Recordo els carrers humits per on jo transitava 
cada tarda al sortit de l'escola,
racons d'un poble que havia fet meu.
Cançons a peu d'escala, el joc de "la xarranca",
la revista Super pop, el ball del Hula-hop!
Les aromes de pastisseria amb gust de xocolata.
Aparadors de dolces hores...
caramels de café amb llet en paper de selofan.
Abraçades amb empremtes de farina.
Anades i vingudes a l'obrador dels somnis.
El meu món petit, tan gran aleshores per a mi.

I vam marxar a contra cor,
i en el calaix de la memòria hi feia estança el retrat,
la vivència, cada moment viscut albiraba en la història.
Quan ets petit no tens noció del temps,

la vida és un joc i tu n'ets el principal actor,
tot és l'ara, i el demà és sempre una incertesa.
I jo anhelava fer arrels a un lloc semblant
al meu poble extraviat, es feia difícil trobar-lo,
l'ombra de l'obstacle seguia les nostres passes.
Erem peregrines d'indrets efímers,
com Juliette Binoche, en Chocolat

Però tot arriba en el moment just,

també desperten les llavors adormides,  
poc a poc van fent camí..
i troben una estança on arrelar,  
i així va ser, transcorregut un temps

ja no vam tornar a peregrinar.
Una ciutat cara a mar ens va copsar. 
Mare i filla, vam trobar un lloc on niar.