El mirall del mar

La tarda es fon 
en el mirall del mar,
vestida amb ulls de lluna
cerca la carìcia dòcil
del blau.
Les onades s'enlairen
fins horitzons d'argent,
i en el mirall del mar,
el rostre de la tarda,
va cedint-li a la foscor
el pas...
La nit neix en un desert,
en un rostre
de somnis incerts,
al mirall del mar.

Pressa per tot...

La pressa s'instal.la
en la qüotidianitat,
tenim pressa per tot,
pressa per arribar...a on?
Asseguda vora aquest sol 
del migdia,
m'aturo a observar...
a escoltar tants sons
passats per alt,
tanta quietud no viscuda,
tanta llum fosa
en les absurdes angoixes del demà.
Ara sóc el moment present.
Sóc el xiulet de l'ocell que canta,
sóc la branca que viu en l'àrbre,
sóc part de la brisa que acarona
la cara.
Sóc la mandra del gat,
la destresa del seu caminar,
inclús sóc la seva llibertat.
Sóc el que visc en el moment
de l'ara, quan em deixo anar.

Horitzons canviants

És en el silenci on percebo 
la remor, 
és en la pausa on em reconec,
en la solitud on em sé.
Els horitzons són canviants, 
sempre bells, i canviants,
d'infinits colors pinten els matins,
sense oferir resistència al canvi.

Cel intens

M'he creuat amb la mirada 
d'un cel intens, 
aquest matí mentre conduïa.
Hi hagués volgut fondre'm 
en la lava del seu roig, 
i ser l'ocell que vola lliure
per les vicissituds del temps;
però la veu de l'obligació
s'ha interposat al desig.
Ha estat un crit silenciat,
el reflex d'una ombra
que perdura en el temps.
L'efimer plaer no ha sucumbit
al desig.

Entre la veu i el vers

Entre la veu i el vers,
la paraula.
Entre la pell i el tacte,
la carícia.
Entre el somni i la vigilia, 
la imaginació.
Paraula, carícia, imaginació,
l'éix d'unió on convergim els dos.

Els records

Venen de lluny,
i truquen a la porta,
una tarda qualsevol
mentre el silenci ronda
la quietud del moment.
I els deixo entrar,
i em recòrren...plàcidament
pel les vetes del pensament
Tots hi tenen cabuda,
els de dolç sabor a mel,
els que amarguejen com el vi,
els que couen com la sal...
Que seríem sense tots ells?
Seriem éssers sense història,
rostres sense llum,
i ens faríem vells sense estries,
com rocs sense ferides.
Engrescadors els records,
truquen a la porta...

Vine...

Vine, 
la nit és un desert,
és l'aixopluc del somni
entre dunes apilades.
Vine, 
ensorrarem els peus
per les escletxes
de la matinada freda,
veure'm la fugida
de la lluna, sadollada,
l'horitzó encès
despertant el vers...
Vine,
he sentit el teu bes,
com un foc,
com un mar,
dolça carícia de llavis,
tacte de seda
entre vels de silenci.
Vine...