Possiblement...

Possiblement tot està conectat
tot guarda una relació,
possiblement cada vivència,
cada instant, cada lloc
i cada persona, 
siguin el fil conductor,
l'engranatge que ens uneix
i ens conecta,
i fa possible un retrovament.
Parlem de coincidència,
casualitat...
mots emprats sovint
per explicar quelcom
que ens resulta sorprenent.
El fet de trobar-nos
amb persones que gairebé
havíem oblidat,
situacions i llocs imverossimils...
És possible que al deixar anar,
que al caminar fora pista,
al no aferrar-nos a la rutina,
és possible llavors
que el fil conductor es destensi,
i viatgi lliure per les vicissituts
del temps...

Viure

Podria parlar dels records...
de les vivències
que ens han acompanyat
en aquest trajecte 
que hem fet plegats,
de tot allò que s'acostuma a dir
quan arriba aquest moment,
però això ja ho sabem,
i n'hem parlat tantes vegades oi?
Tot és ben senzill
si ens aturem a observar,
si escoltem el silenci
que parla sense dir res,
si ens deixem fluir!
cadascú amb la propia vibració.
I que caram!
no calen gaires paraules!
Abraçar-nos molt.

Estimar,
sentir cada raig a la pell,
cada bri de llum al cor,
cada mà amiga,
cada sensació que suma
i multiplica el saber estar
a prop de tot, i aferrat a res.
Caminar i caminar...
sense preocupar-nos massa
del demà.
VIURE!
i fer tot el possible
per no deixar de somiar.

En cada esclat...

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant hi percebs
el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se a omplir.

Plou

Plou, 
infinites gotes
despleguen les ales,
al vol efímer del temps.
El vent les impulsa,
i cauen enjogassades
damunt la terra anhelada,
sobre l'asfalt del silenci,
entre onades de sal.
Infinites gotes
juguen a fer bassals,
una a una, cauen,
fins fer-se mirall.

El mirall del mar

La tarda es fon 
en el mirall del mar,
vestida amb ulls de lluna
cerca la carìcia dòcil
del blau.
Les onades s'enlairen
fins horitzons d'argent,
i en el mirall del mar,
el rostre de la tarda,
va cedint-li a la foscor
el pas...
La nit neix en un desert,
en un rostre
de somnis incerts,
al mirall del mar.

Pressa per tot...

La pressa s'instal.la
en la qüotidianitat,
tenim pressa per tot,
pressa per arribar...a on?
Asseguda vora aquest sol 
del migdia,
m'aturo a observar...
a escoltar tants sons
passats per alt,
tanta quietud no viscuda,
tanta llum fosa
en les absurdes angoixes del demà.
Ara sóc el moment present.
Sóc el xiulet de l'ocell que canta,
sóc la branca que viu en l'àrbre,
sóc part de la brisa que acarona
la cara.
Sóc la mandra del gat,
la destresa del seu caminar,
inclús sóc la seva llibertat.
Sóc el que visc en el moment
de l'ara, quan em deixo anar.

Horitzons canviants

És en el silenci on percebo 
la remor, 
és en la pausa on em reconec,
en la solitud on em sé.
Els horitzons són canviants, 
sempre bells, i canviants,
d'infinits colors pinten els matins,
sense oferir resistència al canvi.