Perdre'm

Perdre'm en els llavis 
insinuants
de la boca petonera, 
avançar cap el gust afruitat
dels seus petons.
Perdre'm en la tendresa
de les mans expertes
fraguant la pell,
en mirades de silenci
que ho diuen tot...
Tènue llum d'uns ulls
que exploren els meus.
Perdre'm en aromes d'estiu,
d'encens, de flames delirants.
Exhalar la flaire de la nit
conquerint les pells.

Joc de llum

M'agrada fixar-me en el joc
que ofereix la llum...
com es vessa
per entre escletxes rovellades,
com s'esllavissa
per racons infranquejables,
com juga amb les ombres
i dibuixa un sol als ulls.
M'agrada el seu joc constant,
quan cau la tarda
i es desfà en horitzons de foc,
entremeliada va jugant...
fins fondre's en contorns de lluna.

Surts quan despunta el dia...

Surts quan despunta el dia,

quan el raig es cola per entre les façanes velles,

il.luminant-te.

El pas àgil, esvelt el cos, dus un somriure als llavis, 

i el vel de misteri als ulls.
Elegant, travesses per carrers empedrats, 

m'arriben aromes de talc, de les robes vaporoses,
i un aire romàntic que desprens al passar.

Com m'agrada mirar-te! Seguir el teu pas!

imaginar-me el teu món particular.
No em cal saber com ets, en tinc prou en mirar-te, 

en saber-te sense saber-te del cert,
perque el que realment em motiva,
és l'invenció que empren la meva imaginació,
quan et veig.

La llum

Les ombres
nocturnes dormen,
han deixat anar
els seus somnis...
entre vànoves
i llençols de seda,
entre tactes i pell.
Arraulides
en un silenci turbador,
cerquen escletxes
de llum per on hi aboca
el somni.

Ànima lliure

Quan et miro, se me'n va el temps...
i em perdo en la bellesa 
d'una mirada turbadora, 
hipnòtica llum dels teus ulls.

Quan t'acarono,
m'endinso en el món dels contes,
travesso la frontera del somni,
i et veig cavalcant,
enmig de l'espessa boira del bosc
per camins de fang i pedres,
vorejant castells medievals.
Bruixes i fades sorgeixen de la nit, 
i tu cavalques, sota l'embruix de la lluna,
sense guaitar enrera.

Quan et miro, se me'n va el temps...
i em perdo en la noble mirada
d'una ànima lliure.

Un desig

La llum esmorteïda
de finals de setembre,
convoca els nostres esguards,
un regust d'eyorança
anuncia el final de l'estiu.
La platja solitària ens acull,
caminem de la mà,
vorejant l'esquitx de les onades
que es depositen als peus.
Sabem dels nostres límits,
conscients de la placidesa
que ofereix lo efímer,
ens abandonem al plaer...
Deixo que les teves mans
llisquin per la meva pell
ávida de tu,
que els teus llavis humits
forgin de pètals els meus.
Cos a cos, ens omplim
de carícies noves,
de plaer compartit...
sota l'embruix d'una lluna
expectant que ens mira,
còmplice del nostre desig.

Les platges són racons

Les platges són racons de silencis 
salats,
de brisa salobre amolsint la pell,
amb remors pausats,
que li van guanyant terreny a la sorra,
engolint petxines de mar.

Les platges són racons deserts,
on cada petjada forma un solc, 
un calaix obert al somni.

Les platges són racons secrets
on s'hi perdent els amants,
corpresos de llavis salats,
dins un mar ondulant 
que tatua el desig dels cossos humits, 
damunt la sorra molla.