Era un temps de pell fràgil, traspuava en mi l'alè d'una absència, el desencís dels dies buits. Em paralitzava en el llindar d'un pensament fosc, i el cor se'm disparava, ofegant-me en el seu batec. Hagués pogut deixar-me anar, saltar al buit, caure en el parany del pensament fosc. De sobte un calfred em va recòrrer el cos, avisant-me del perill, la suor freda va detindre l'impuls. I vaig saber que no havia de caure.
És fàcil perdre's en la fondària d'un cel, quan esberla l'últim raig de sol, tímidament es va apagant, rera la mirada d'un núvol blanc. És fàcil escoltar el so del silenci qualsevol tarda d'hivern, i deixar-se acaronar per la brisa al repòs d'un mar en calma. Tot resulta fàcil i senzill, dòcil i lleuger, quan esberla l'últim raig de sol.
Mira com juga el vent amb la tarda, mira com esglaia als arbres i alça la pols, i mou les branques, el vent rebel que s'endú les angoixes de la tarda i aplana el camí a la calma.
Ets el rostre del silenci blau, ets la melangia de la tarda, i el serpenteig de l'ombra, al recer del somni. Ets el tacte de la pell, el vertigen de la nit. No diguis res i mira'm, mira'm amb ulls de lluna,
La teva veu, sòlida i colpidora, desfent el silenci, esllavissant-se sobre el temps. Crèmen els últims troncs de l'hivern. El fred s'ha arraulit dins la cambra. En aquestes hores, m'embriaga l'alè càlid d'una veu profunda, pausada i acollidora. Una veu forjada en silencis i remors. Una veu que creix dins un mar revoltat, i escampa tota la seva essència.
El matí és un esclat de llum, una finestra oberta a la imaginació, el raig silenciós i dòcil, es desfà en la tebiesa del paper. Escric el vers amb la tinta del record, vesso la llàgrima, sobre un paper tenyit de nostalgia. Cada expressió conté l'essència del mar, i en cada vers, hi traspua l'aroma.
Parla'm dels silencis de la nit, de les hores sense retorn, digue'm com et sents quan la llàgrima et besa els llavis. Escolta el so del vent inquietant, observa el moviment de les hores buides. I ara t'adorms, amb l'imatge d'un somni estrany. Desperta'm quan vegis un bat de llum voltant per la finestra. Besa'm suau, sent el tacte de la pell tèbia, el retorn de la llum.
En la pell hi guardes l'essència del record, tal dia com avui, es possible que es despertin aromes d'altres temps, i el pensament visualitza imatges amb tanta claretat, que per un instant, et pot semblar haver-hi tornat. Cada part de tu, cada bocí de temps, cada instant viscut, du l'aroma del record. I en la pell, impresa la teva història.
La boira s'arrapa a la pedra, l'alè de l'hivern cerca aixoplug. Cada racó, guarda el secret d'una vella història, en cada mur, el ressò d'un temps llunyà. Un alè misteriós traspua per tota l'estança. Les cambres són el repòs de vells retrats, rostres al reflex de miralls trencats. Hi ha una veu silenciada, que a voltes surt de la penombra i retorna al temps. Hi ha vida propia al castell.