La fulla cor

Quietament llisca,
sobre l'estora verda, una fulla cor.
La matinada desperta 
de l'ombrívol son.
Pels camins transiten somnis, 
creixen les arrels esperançadores
de l'amor.
La fulla cor observa...
tèbia llum, horitzons encesos,
estels embriagadors,
coneixedora de la llum i l'ombra,
del plor i del riure,
de l'enyor quan recorda l'arbre
d'on provenia.
Camina i camina...en pluja i vent,
i en el camí del desconcert,
no deixen de créixer
arrels esperançadores d'amor.

El cel clareja

De la foscor emana dolça
la llum,
cauen llàgrimes daurades,
estels fugissers il.luminen
rostres expectants,
el cel clareja.

La lluna besa la nit.

L'esgraó del somni
avança pel viarany de l'incert.
Dormen les parpelles
a l'abric d'una calma delirant,
el cel clareja.

Gúspires de llum encenen la nit.

El gest

L"escalf d'una mà,
l'abraçada sincera,
el somris d'un bes,
una mirada que es troba
sense saber-se,
instants efímers
que perduren en la memòria
quan recordes aquell gest...
apenes uns segons,
però quina màgia despren el gest!!
quan sorgeix espontani,
sense artifícis ni disfresses,
quan li obrim la porta al Ser.
Fem que cada dia compti,
perque ara estem aquí,
i demà qui sap on serem!
Per petit que sigui el gest,
si és sincer, és el millor regal a fer.

Nómada del temps

Vius sense aferrar-te a res,

trepitges l'asfalt, solitari.
La teva llar és un camí
sense rumb establert.
T'asseus i observes...
La ciutat es lleva d'hora,
els fums entelen el cel.
La música et complau,
embalsama la pell curtida.
A les nits la guitarra
acarona els dits de l'oblid.
Veus passar els trens
i et preguntes;
com hauria estat la teva vida
si aquell tren s'hagués aturat
a l'estació dels somnis...
Tens la veu rasgada de tabac,
les mans tintades de records,
el batec contínu d'un so.
Quan lluu el sol atures el pas,
dibuixes rostres en el llenç cansat.
Guardes l'enyor en miralls trencats,
bells retrats habiten l'estança.
Nòmada del temps
a la ciutat que no dorm.

Un caminant

Cauen les branques,
sinuoses corbes
a l'atzar perfilen el matí.
El vent s'ha llevat d'hora.
Sota l'embruix dels arbres 
un caminant transita.
Trepitja la terra molla,
esquiva algun bassal,
pensatiu, observa.
El bosc és el llenç
de l'instant creatiu,
l'ambivalent retrobament
de la llum amb l'ombra,
el misteri de les formes,
la solitud acompanyada.
Observa el caminant,
mentre transita
en la bellesa intacta.

Pensament de capvespre

Horitzons rogencs...
ulls en flames,
corpresos de somnis,
tenyits de blau.
Capvespre migratori
al preludi de la nit.

pensament

Al galop del capvespre
s'esmuny el vent,
l'esquitx de sal
erosiona l'arena,
solca la pell,
cus la ferida,
i en el mirall nocturn,
l'ombra indefinida
embasta la llum.