començava a ploure...
vaig deixar que les primeres
gotes llisquessin damunt la pell,
com llàgrimes forasteres,
que ben aviat vaig fer meves,
i la solitud va deixar de sonar,
la melodia de l'aigua va despertar
en mi... serenor,
la quietud del bosc,
va equilibrar tots els sentits.
I vaig veure el camí com un tresor,
un indret on la llum,
troba infinits espais on brillar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario