Un polze al temps

Tornen els records,
d'intenses vivències,
a voltes tan llunyanes!
Els estius a Arenys no han mort
si puc tornar-hi amb la memòria,
si puc sentir el seu batec,
si se m'escapa un somrís,
si em traspua un calfred...
Si pogués fer-li un pols al temps!
però no, no és possible,
ell sempre guanya.

Veure-hi clar

No és fosca la nit
si sona una melodia de jazz,
si crema la flama
d'una espelma singular,
si visualizo a través de l'encens,
indrets calmats.

No és fosca la nit
si sé que en tu puc confiar.
Camino per les hores silencioses,
amb la companyia d'algun pensament,
i divago entre ell i jo,
sense resoldre cap enigma,
simplement divago...

Voldria alçar els ulls,
aquells que fóren ulls d'infant,
i tornar a veure-hi clar,
com un mirall de lluna abocat al mar.

El ritme del capvespre

El capvespre té un ritme
de nota musical
cercant el seu espai.
La cadència del roig,
la subtil metamorfosi
del blau lilós,
la barreja equilibrada
del color,
l'estructura acompassada
del ritme musical
quan s'esfondra
en la llunyania més propera,
i encén el vers,
i et crida al poema...
conduint-te cap endins.
A la teulada del record,
on hi habita cada cel,
cada somni, cada enyor...
allà, allà hi trobarem
el propi ritme,
el que pertany a cadascú,
el que et fa vibrar.
Allà on es perd l'horitzó rogenc,
cercarem la paleta d'infinits colors.

Gèlida tarda

Gèlida tarda...

sona un violoncel
en la plàcida estança.
El camí s'omple de música,
reviuen les fulles gelades,
dansen amb el vent,
percusionen l'ambient...
Gèlida tarda...
camins planers
brodats en somnis.
Sons de violoncel
en les immediateses
de la tarda.

El gest

La dansa del temps
clou el silenci de la tarda.
Les hores es tornen dòcils
sota la mirada d'un cel
esperançador...
Plora el món! prou que ho sé,
és la llàgrima de l'injustícia,
un dolor que no obeix a cap raó...
Vull ser infant per un temps,
vull creure en l'amor.
Percebre la màgia
de les petites coses.
Donar-li la mà a l'esperança.
Sentir el batec d'una mirada,
el caliu d'una abraçada.
Que el pèndol del temps
decanti les hores dòcils...
i es facin visibles als ulls,
perceptibles a les mans.
Vull creure en el gest.

Hi ha somriures...

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...

Perduren en el temps
i en la memòria,
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.

Un pensament de mar

Un pensament de mar...

Van i venen
i tornen a marxar,
onades de sal, 
esquitxos de mar,
imatges que exhalen
un temps llunyà,
tatuades a la pell
de l'enyor.
Certeses d'uns dies
que dormen en el mar
del record.