Avança la nit

Alenades de fum
ocupen la cambra.
Els teus ulls clavats
en els meus,
i els alès convergint

a la pell del desig.

Les mans encerclen
la cintura.
Un batec de pit,
un calfred de pell.

Em mires, et miro,
no puc deixar de mirar
aquests ulls que em parlen
sense pronunciar mot

Entre fum i silenci
avança la nit,
corpresa en el delit
de pell i flama
et vaig descobrint...
al compàs d'un vell tango.

Peregrines

Recordo els petits comerços al voltant
de la Plaça la Porxada, "la Cereria Mas",
"Ca'n Trascó", "Ca la Canal",
i els somriures d'aquella gent de mirada afable.
Recordo els carrers humits per on jo transitava 
cada tarda al sortit de l'escola,
racons d'un poble que havia fet meu.
Cançons a peu d'escala, el joc de "la xarranca",
la revista Super pop, el ball del Hula-hop!
Les aromes de pastisseria amb gust de xocolata.
Aparadors de dolces hores...
caramels de café amb llet en paper de selofan.
Abraçades amb empremtes de farina.
Anades i vingudes a l'obrador dels somnis.
El meu món petit, tan gran aleshores per a mi.

I vam marxar a contra cor,
i en el calaix de la memòria hi feia estança el retrat,
la vivència, cada moment viscut albiraba en la història.
Quan ets petit no tens noció del temps,

la vida és un joc i tu n'ets el principal actor,
tot és l'ara, i el demà és sempre una incertesa.
I jo anhelava fer arrels a un lloc semblant
al meu poble extraviat, es feia difícil trobar-lo,
l'ombra de l'obstacle seguia les nostres passes.
Erem peregrines d'indrets efímers,
com Juliette Binoche, en Chocolat

Però tot arriba en el moment just,

també desperten les llavors adormides,  
poc a poc van fent camí..
i troben una estança on arrelar,  
i així va ser, transcorregut un temps

ja no vam tornar a peregrinar.
Una ciutat cara a mar ens va copsar. 
Mare i filla, vam trobar un lloc on niar.

Efímer instant blau

No hi ha distància
ni temps quan la nit
embolica la son.
Una alenada de vent
flueix amb l’aire,
travessa el llindar del somni,
és la balandra a l’abric
de l’efímer instant blau.
El vol de l’ocell nocturn
bordeja l'insconscient,
traspua en el batec.
Corpresa per l'efímer
instant blau,
desplego les ales
del món oníric.

La Lluna

S'ha format un solc al cel,
una estança on hi habita
la lluna.
El rostre blanc que esquerda
la nit.

La veu calmada,
l’astre il.luminador,
captivadora llum
dibuixant mars d'argent,
resseguint cims de silenci.

No és fosca la nit
quan et fas present,
quan perfiles rostres d'esperança
quan vetlles somnis de coixí.

Còmplice de les nits d’insomni
rostre blanc, enigma de la nit.

Un polze al temps

Tornen els records,
d'intenses vivències,
a voltes tan llunyanes!
Els estius a Arenys no han mort
si puc tornar-hi amb la memòria,
si puc sentir el seu batec,
si se m'escapa un somrís,
si em traspua un calfred...
Si pogués fer-li un pols al temps!
però no, no és possible,
ell sempre guanya.

Veure-hi clar

No és fosca la nit
si sona una melodia de jazz,
si crema la flama
d'una espelma singular,
si visualizo a través de l'encens,
indrets calmats.

No és fosca la nit
si sé que en tu puc confiar.
Camino per les hores silencioses,
amb la companyia d'algun pensament,
i divago entre ell i jo,
sense resoldre cap enigma,
simplement divago...

Voldria alçar els ulls,
aquells que fóren ulls d'infant,
i tornar a veure-hi clar,
com un mirall de lluna abocat al mar.

El ritme del capvespre

El capvespre té un ritme
de nota musical
cercant el seu espai.
La cadència del roig,
la subtil metamorfosi
del blau lilós,
la barreja equilibrada
del color,
l'estructura acompassada
del ritme musical
quan s'esfondra
en la llunyania més propera,
i encén el vers,
i et crida al poema...
conduint-te cap endins.
A la teulada del record,
on hi habita cada cel,
cada somni, cada enyor...
allà, allà hi trobarem
el propi ritme,
el que pertany a cadascú,
el que et fa vibrar.
Allà on es perd l'horitzó rogenc,
cercarem la paleta d'infinits colors.