El ritme del capvespre

El capvespre té un ritme
de nota musical
cercant el seu espai.
La cadència del roig,
la subtil metamorfosi
del blau lilós,
la barreja equilibrada
del color,
l'estructura acompassada
del ritme musical
quan s'esfondra
en la llunyania més propera,
i encén el vers,
i et crida al poema...
conduint-te cap endins.
A la teulada del record,
on hi habita cada cel,
cada somni, cada enyor...
allà, allà hi trobarem
el propi ritme,
el que pertany a cadascú,
el que et fa vibrar.
Allà on es perd l'horitzó rogenc,
cercarem la paleta d'infinits colors.

Gèlida tarda

Gèlida tarda...

sona un violoncel
en la plàcida estança.
El camí s'omple de música,
reviuen les fulles gelades,
dansen amb el vent,
percusionen l'ambient...
Gèlida tarda...
camins planers
brodats en somnis.
Sons de violoncel
en les immediateses
de la tarda.

El gest

La dansa del temps
clou el silenci de la tarda.
Les hores es tornen dòcils
sota la mirada d'un cel
esperançador...
Plora el món! prou que ho sé,
és la llàgrima de l'injustícia,
un dolor que no obeix a cap raó...
Vull ser infant per un temps,
vull creure en l'amor.
Percebre la màgia
de les petites coses.
Donar-li la mà a l'esperança.
Sentir el batec d'una mirada,
el caliu d'una abraçada.
Que el pèndol del temps
decanti les hores dòcils...
i es facin visibles als ulls,
perceptibles a les mans.
Vull creure en el gest.

Hi ha somriures...

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...

Perduren en el temps
i en la memòria,
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.

Un pensament de mar

Un pensament de mar...

Van i venen
i tornen a marxar,
onades de sal, 
esquitxos de mar,
imatges que exhalen
un temps llunyà,
tatuades a la pell
de l'enyor.
Certeses d'uns dies
que dormen en el mar
del record.

Horitzons rogencs

Els capvespres de tardor
són dòcils i calmats,
tenen un bes amagat 
en escletxes de llum,
un silenci que travessa
el camí del vers i el fa poema.
Més enllà d'horitzons rogencs,
les estores tardorenques
formen renglons de fulles
adormides,
dissecades en la humida
estança del subsòl.
Els capvespres de tardor
són el dibuix d'uns llavis
vermells, el carmí d'un bes
perfilant horitzons rogencs.

Rere el vidre

Cortines d'aigua dibuixen
un paisatge amable,
malves i verds, ocres i blaus 
s'esllavisen en el llenç 
indescriptible de la tarda.
Fondre'm en aquestes aigües
d'infinits colors voldria...
Imaginar, jugar a inventar,
deixar que el pinzell del record
traçi amablement un instant.
Obrir el calaix on hi reposen
els somnis que un dia,
van gosar despertar.