Móns subtils

Abandono l'espai real
i em sumergeixo
al dictat del temps,
el pensament cerca
imaginar i em lliuro
al seu traç...
travesso camins de
molsa verda...
m'impregno d'aromes
embriagadors,
descobreixo indrets
per  on s'hi aboca
la subtilesa i l'encant.
M'abraço  als  árbres 

mil.lenàris d'un temps 

efímer,i no puc deixar 

d'admirar tanta saviesa

enmig de tanta fragilitat!
Em recòrren sensacions 

per la pell..

i bressolen el meu espai

Cavall blanc

Cavalco a lloms d’un cavall

blanc per una platja deserta,

com en un somni agradable,

no vull que el temps desfaci

aquest moment i m’aferro

a l’ instant.

L’aigua és clara com un mirall

on s’hi reflexa el rostre,
les hores s'impregnen de sentit
i a cada pas, descobreixes un
entorn sorprenent que et fa
sentir autèntic.

La imaginació no té límits... 

quan et sobrevé la inspiració, 

i et permet apropar-te a un somni.

Misteri

Capes que es degraden
quan la llum et toca,
et miro i sento la freda

sensació de l’hivern,
fines lamines verdes,
to púrpura quan et besa 
el mar,
et torno a mirar i m’adono 
que el raig de llum t’ha
travessat la fredor.
Haig d’entendre que cada
capa dels teus ulls és un 

misteri  que no té resposta, 

una turmalina verda 

que m’inspira  quan la llum 

et toca.

L'amistat

Quin plaer conversar amb un amic,
passen les hores i no m’esgoto,
es fon l’espai temps i flueixen les idees.
Arribem a un punt en el qual  ja no ens jutgem i aflora la comprensió.
No necessitem ser ànimes bessones,
ni haver viscut les mateixes experiències, 
ens mou la complicitat, el respecte,
la senzillesa i la sinceritat,
i com més vulnerabilitats compartim,
més avancem en amistat.

Tenir un amic és tenir un tresor,
i aquest tresor no ha de romandre tancat 
en una caixa forta, l’hem de llustrar, regar, mimar, i així creix i es fa fort, 
com aquell árbre que amb les seves branques quasi arriba a tocar el cel, 
doncs té l’aliment que li cal per avançar.                                                                

Quan plou

Cau la llum,

un cel d’ombra gris desplaça

el núvol, plora damunt l’herba.

El paisatge és una pintura feta

amb un pinzell  de colors freds.

Escric al vidre...
l'aigua esborra les paraules

no hi ha res més a dir,

s'ha dissolt la imaginació,

queda l’aroma de la terra humida,

la solitud que sobrevé quan l’estiu

diu adéu, i s’apropen les hores grises.

 

Deslligats del temps

Dibuixa'm amb la tinta
del teu cos...
cenyeix-me la pell 
de carícies noves.
Inventarem un joc 
per combatre la rutina.
Abandonarem les pors
que ens limiten.
Deslligats d'un temps
que ens empresona,
fràgils i valents..
Entregats a un amor
incondicional...

Plors

Plora sota el cel opac,
presoner d'un rostre
amarat en llàgrimes,
al pas del vent,
inclina el seu cos
i buida el desencís...
La tarda recull silencis
i abriga melangies....
Plora el núvol gris...

sota un cel opac.